El CCCB propone, hasta el 2 de noviembre, una visita al universo y la obra de J.G. Ballard, una retrospectiva cuyo encabezamiento, “J.G. Ballard: Autòpsia del nou mil·lenni”, define a la perfección lo que se va a contemplar. La densidad expositiva requiere del visitante cierto grado de atención y de una segunda visita para poder abarcar todo el volumen de información, que ofrece desde entrevistas, referencias culturales y artísticas, influencias, instalaciones, etc. Todo ello para sumergirse en la figura y la obra de un creador complejo y desconcertante.

Por mi parte, confieso que la única referencia que tenía de Ballard era la película Crash (D. Cronenberg, 1996), un film ya por sí mismo de difícil digestión, basado en una de sus obras. Sorprendente fue descubrir que otra película, en este caso El imperio del sol (Spielberg, 1987) bebe directamente de una novela autobiográfica del autor, hecho esclarecedor además, ya que ayuda a comprender la idiosincrasia intelectual y emocional de un personaje apabullante. En Ballard, pues, se cumple la premisa de que vida y obra no pueden desligarse. Recordé entonces a otra figura desasosegante del marco intelectual y artísitico: Roman Polanski, cuyo universo desasosiega a la par que fascina.

La visión que Ballard tiene del individuo y de lo que le rodea es desalentadora, no niego que no sea acertada, pero descorazona y se muestra profundamente pesimista. No obstante, puede percibirse poesía, un tanto de melancolía incluso; y en algún momento destila cierta petulancia intelectual. Lo que no puede negarse es que despierta la curiosidad hacia él y su obra.

La visita es recomendable sin duda, y para los cinéfilos será de gusto descubrir algunas de la preferencias cinematográficas del autor. Un punto en el que coincido.

El passat dijous uns quants dels movie-lovers vam fer una visita a l’exposició del CCCB Màgnum 10 seqüències.  Allà vam descobrir el treball de 10 fotògrafs d’aquesta agència els quals no sols no neguen sinó que subratllen la influència que per ells ha tingut l’obra d’ algun cineasta o bé d’algun tipus de cinema. Són aquests:

Abbas / Paisà (1946) de Roberto Rossellini
Antoine D’Agata i Bruce Gilden / Cinema negre americà
Harry Gruyaert / Michelangelo Antonioni
Gueorgui Pinkhassov / Andrei Tarkovski
Gilles Peress / Repérages, d’Alain Resnais
Mark Power / Amator (1979) de Krzysztof Kieslowski
Alec Soth / En el curs del temps (Im lauf der zeit, 1976) de Wim Wenders
Donovan Wylie / Elephant (1989) d’Alan Clarke
Patrick Zachmann / El cinema de Xangai dels anys 30

A nivell personal, em va impactar molt el treball d’ Abbas (controvèrsia per saber si es tractava o no de Kiarostami) retratant la cruesa de la guerra,  Bruce Gilden i el seus personatges grotescos i excessius inspirats en el cinema negre, les fotos de teatres i cinemes oblidats de Alec Soth i la sèrie fotografies de Patrick Zachmann a les cel·les d’ una presó de Belfast (totes amb el mateix llit i la mateixa finestra, només variava l’ estampat de la cortina).

Una exposició molt recomanable que trobareu al CCCB fins el proper 7 de setembre.

Fotografia de Bruce Gilden